Capella de Can Prat

Capella de Can Prat

Capella de la Mare de Déu del Roser, capella adjacent a la masia de Can Prat, és una obra popular del segle XVIII.

La capella va ser construïda per Josep Prat de Vilaclara, fill de Manel Prat i Rosa Quinquer, l’any 1784, obtenint la llicencia de capella parroquial l’any 1785. La capella es va construir adjacent a la masia de Can Prat per la gran devoció cristiana de Josep Prat i per facilitar l’accés a les misses a la família i els treballadors de la casa. Josep Prat, en la llicencia on es demana poder realitzar misses a Can Prat, document que forma part de l’arxiu de la família Prat, fa constar que hi ha molts inconvenients que impedeixen a la família i els seus treballadors desplaçar-se fins a Sant Pere de Castellfollit del Boix per realitzar les misses. Entre aquests inconvenients es declara que la família ha de partir a l’alba per arribar a temps a missa, han de viatjar tots junts, ja que la zona està molt aïllada i podria ser perillós per dones i nens, i el temps és molt fred, degut als forts vents. Així doncs, el mas de Can Prat va aconseguir la llicencia de capella el 20 de Maig de 1785.

Mare de Dèu del Roser

La capella es va encomanar a la Mare de Déu del Roser i va mantenir-se activa i en funcionament fins la Guerra Civil (1936-1939), quan els republicans van entrar a la capella de Can Prat i van fer una foguera amb els mobles i l’altar de fusta de l’interior. De la crema només es van poder salvar una imatge de la Mare de Déu del Roser i una imatge de la Pietat, que la família va poder recollir d’entre les cendres i que actualment encara es conserven. Des d’aleshores, la capella ha romangut en desús.

La capella té una estructura molt senzilla amb una sola nau, un absis circular i una teulada de dues vessants. La capella tenía espadanya i campana, però van ser víctimes també de la Guerra Civil, recuperant-se l’any 1954. La història de com la capella de Can Prat va tenir campana és molt curiosa i ens la relata Josep Maria Gavín, col·leccionista d’imatges de campanars d’arreu de Catalunya, en una entrevista al Correo Catalan l’any 1969:

— Este trabajo de búsqueda y localización de campanarios, sin duda, será causa de anécdotas entre las que habrá de curiosas. ¿Recuerda alguna en este momento?

— Muchísimas. Pero ya que ha hablado de curiosas, le contaré una que lo es realmente. Resulta que en Castellfullit del Boix, en la masía de Can Prat, me hicieron un campanario por encargo y en un sólo día…

— ¿Un poco así como los puentes que en las leyendas de nuestra tierra construia el diablo?

— No, no. Déjeme explicar. En esta masía según los datos y referencias debía haber un campanario en su pequeña ermita, pero en realidad sólo se advertia que lo hubo en su tiempo. Hablando con aquella buena gente me contaron que en el 36 había sido derribado junto con la campana. Ante mi decepción y al contarles lo que me proponía, me aseguraron que si volvía a pasar por la tarde encontraría el campanario en su sitio. Me pareció que me tomaban el pelo pero por si acaso, al regreso volví a pasar por allí. Imagínese mi asombro cuando vi el campanario con sus piedras y su campana. Total: que cuando fue destruido, guardaron las piedras y mientras yo estaba fuera, tuvieron la paciencia de hacer un montaje para que pudiera tomar mi fotografía.

Actualment, la capella de Can Prat, igual com la resta de la masia, està sent reconstruïda poc a poc. Tot i que encara es manté la llicencia per a fer-hi missa, òbviament, la capella no està habilitada per a exercir la seva funció. Durant el procés de canvi de propietari, que va durar uns dos anys, Can Prat va romandre abandonat i, per tant, va ser víctima de varis robatoris, en un dels quals es van endur la campana col·locada l’any 1954. Fa ben poc, en un dinar familiar, la família Prat més propera van regalar a l’actual propietari una campana nova per ser penjada a l’espadanya altre cop. Això no deixa de ser un gest simbòlic que mostra la voluntat de tota la família Prat de recuperar la vitalitat de la masia i de la finca en general.